Shotdown neix de la meva autoafirmació com a persona disca i neurodivergent, i de la voluntat de construir una representació col·lectiva d’aquesta experiència.

Neix de la constant sobreadaptació a una societat que no mou un dit per informar, incloure i fer-se accessible per a totes les persones que l’habiten. Neix de la invisibilització i la invalidació sistemàtica de les nostres necessitats, condicions i sensibilitats. Neix de la imposició de barreres que ens discapaciten; del paternalisme, la patologització i el capacitisme que estem obligades a suportar.

Arriba un punt en què estem cansades de lluitar, d’explicar, d’educar i d’adaptar-nos a un món que, per sistema, ens margina.
Aquesta sèrie vol reflexionar sobre la desinformació i la invalidació que patim les persones discas, especialment les persones neurodivergents.

Es presenta a través de fotografies que he disparat per “disparar-me”: autoretrats que m’exposen en moments de sobrecàrrega, d’incomoditat, de patiment i d’indefensió. A Shotdown es mostren les conseqüències d’aquesta violència estructural (ens dispara: shot): un shot down que es transforma en un shutdown (una crisi interna).

Les fotografies s’acompanyen de les bales/paraules que propicien la invalidació, la incomprensió i la discriminació: són les primeres reaccions que rebem quan expressem les nostres necessitats, condicions i emocions; quan expliquem la nostra manera de (sobre)viure dins una norma capitalista, capacitista i patriarcal.

​

*Les obres originals estan intervingudes rascant les frases directament al paper. Aquestes són versions digitals.*

 

SHUTDOWN: El shutdown autista és una resposta d’autoprotecció davant la sobrecàrrega en una societat sovint poc accessible. Es produeix quan el sistema nerviós arriba al límit per excés d’estímuls socials, sensorials, emocionals o cognitius. Ens podem quedar en silenci, amb la parla reduïda, la ment en blanc, amb bloqueig motor o amb la necessitat d’aïllar-nos. És una resposta a entorns que no tenen en compte la neurodivergència i una invitació a repensar l’accessibilitat des d’una mirada col·lectiva.

​

DISCA: “Disca” és un terme reivindicatiu utilitzat per algunes persones amb discapacitat per parlar de si mateixes des d’una mirada política i no paternalista. Recupera i resignifica la paraula “discapacitat”, posant el focus no en la falta individual, sinó en les barreres socials, culturals i estructurals que generen l’exclusió. Des d’aquesta perspectiva, la discapacitat no és només una condició personal, sinó una relació amb un entorn que no sempre és accessible. El terme “disca” reivindica drets, autonomia i justícia social, i qüestiona el capacitisme que travessa la societat.​