Aquesta exposició reuneix dues sèries que parteixen de la meva experiència com a dona autista i disca. A través de l’autoretrat, construeixo un espai on el cos esdevé lloc de conflicte, d’experimentació i de resistència.

​

Les imatges, sovint intervingudes i manipulades —cosides, trencades, alterades, gravades o transformades en cianotípies—, qüestionen la idea d’identitat com a forma fixa i estable. El cos es fragmenta, es deforma i es reconfigura en un intent de comprendre’s dins d’un sistema que el desborda i el limita. Les paraules es rasquen i s’inscriuen directament sobre la superfície fotogràfica, deixant-hi una marca física, gairebé ferida.

​

D’una banda, les peces exploren la recerca d’un “jo” possible, travessat per la pressió d’encaixar i per la violència d’uns ideals imposats. De l’altra, emergeix la resposta a una estructura que invalida, exclou i discapacita, fent visibles les conseqüències físiques i emocionals d’aquesta fricció constant.

​

Aquestes obres no busquen resoldre aquesta tensió, sinó habitar-la. Són rastres d’un procés: el que queda després d’intentar adaptar-se, després de trencar-se, després de resistir.

El que queda

de mi.