Deus ex Machina parteix d’un concepte narratiu clàssic: és aquell element —objecte, personatge o divinitat— que apareix de sobte en una història per resoldre una situació complicada, sovint d’una manera sobtada o poc creïble. En aquesta sèrie, la idea es trasllada al cos i a la identitat.

Així, com si jo mateixa fos un Deus ex machina, en aquestes imatges m’autoinfligeixo reajustaments estrambòtics: modificacions absurdes, exagerades o impossibles que simbolitzen un intent constant d’encaixar, ja que durant molt de temps he sentit que no pertanyia a res i que la societat només m‘acceptava si feia masking. 

Però potser aquestes figures grotesques són el resultat d’intentar canviar allò que ja era vàlid tal com era. En voler adaptar-me a una mirada externa, la imatge es transforma fins a deixar de reconèixer-me. En definitiva, intentant encaixar m’he acabat deformant i he deixat de veure’m tal com soc realment.

Formalment, Deus ex Machina neix també de la meva curiositat pel collage i per l’experimentació. M’interessa intervenir físicament les fotografies: cosir-les, grapar-les, trencar-les, daurar-les o tacar-les és un gest alhora alliberador i incòmode, perquè el cos que manipulo és el meu propi.

Mai no sé quin serà el resultat final. Parteixo d’una idea inicial —ja sigui una composició o un tipus d’intervenció—, però l’obra sempre acaba anant cap a llocs inesperats, fins i tot repetint una mateixa acció. És un procés gairebé paranoicocrític: no sé com acabarà la peça fins que està acabada. I això és precisament el que m’atrau.
 

Sempre hi ha una imatge prèvia a les obres originals definitives (5 com a màxim): la imatge projecte de cada sèrie, numerada sempre com a nº1.

Totes estàn numerades.​